Posar límits

Això és un resum de la xerrada que anam a fer a les escoles. Si vols que venguem a fer-la a la teva, contacta amb nosaltres

Quan parlam de posar límits als infants, sovint ens venen al cap paraules com prohibir, castigar o dir que no. Però posar límits va molt més enllà d’això. Posar límits és, en realitat, posar condicions clares que ajuden els infants a entendre com funciona el món i què s’espera d’ells. I això no és un obstacle per al seu desenvolupament, sinó una de les seves principals fonts de seguretat.

Els límits donen estructura. Quan un infant sap què pot fer, què no pot fer i què passa en cada cas, s’adapta millor al seu entorn. Aquesta previsibilitat afavoreix la confiança, l’autocontrol, la convivència amb els altres, el sentit de responsabilitat i, a la llarga, una autoestima més sòlida. No es tracta de controlar per controlar, sinó d’ajudar a aprendre a regular-se.

Un exemple molt habitual és el de les pantalles. Dir simplement “no miris més el mòbil” enmig d’un conflicte sol generar frustració i oposició. En canvi, posar un límit clar abans —per exemple: “Després de sopar pots mirar el mòbil 20 minuts i quan soni el temporitzador la guardam”— permet que l’infant sàpiga què passarà. Si aquest límit es manté de manera coherent dia rere dia, l’infant aprèn a anticipar el final de l’activitat i a tolerar millor la frustració. Aquí el límit no és la prohibició, sinó la condició: temps definit i conseqüències previsibles.

En educació, sovint es parla de diferents estils parentals. Hi ha estils molt controladors però poc afectuosos (autoritaris), d’altres molt afectuosos però amb poc control (permissius), i fins i tot estils on ni el control ni l’afecte són presents (negligents). L’evidència mostra que el model més saludable és aquell que combina afecte alt amb límits clars, un estil democràtic: escoltar, validar emocions i, alhora, sostenir normes.

Això es veu molt clar amb els deures escolars. Un enfocament autoritari podria ser obligar a fer-los sota amenaça constant; un enfocament permissiu, deixar que no els faci “perquè està cansat”. El punt d’equilibri seria acordar una norma clara: “Primer feim els deures durant 30 minuts, i després tens temps lliure”. Si l’infant compleix, accedeix a una conseqüència positiva (joc, pantalles, descans). Si no, la conseqüència és clara i coneguda. D’aquesta manera, els deures deixen de ser una lluita de poder i es converteixen en una rutina previsible.

Des del punt de vista del comportament, els infants fan el que fan perquè alguna cosa passa abans i alguna cosa passa després. El que fem com a adults —el que diem, el moment en què ho diem i com reaccionam després— influeix directament en la conducta. Quan les normes canvien cada dia, o depenen del nostre cansament, els infants no saben a què atenir-se i el conflicte augmenta.

Perquè una regla funcioni, és important tenir en compte alguns criteris bàsics: 

1. El límit s’ha de posar abans; no es pot improvisar i posar-lo enmig del conflicte
2. La regla ha de ser realista i assolible. Hem de tenir en compte l’edat de l’infant però també que les primeres vegades costen més. Això vol dir que els primers límits han de ser fàcils d’aconseguir i després ja es dificultaran. 
3. S’ha de reforçar quan es compleix (amb reconeixement, atenció o conseqüències positives). Aquest punt és molt important i moltes vegades l’oblidam. Respectar els límits ha de venir seguit de conseqüències positives fins que els límits s’entenguin com a regles pròpies, de manera que el fet de respectar-les ja ens genera satisfacció.  
4. Si el límit s’explica (es fan veure les conseqüències positives de recollir les juguetes o de fer-se el llit) i es negocia (el criteri de l’adult hauria de prevaldre) és més fàcil respectar-lo (i per tant serà reforçat) i l’infant aprendrà a posar-se límits ell mateix. 
5. Finalment, cal donar exemple, perquè els infants aprenen molt més si veuen com els pares es posen límits i els respecten. No té gaire sentit limitar l’ús del mòbil als infants si els adults el consultam constantment durant les menjades.

Posar límits no és fer-ho perfecte ni no equivocar-se mai. És un procés, amb ajustos constants. El més important no és encertar sempre, sinó ser coherents, afectuosos i presents. Perquè, al final, els límits no són murs: són guies que ajuden els infants a créixer amb seguretat, autonomia i confiança.